Simon Doonan sobre Keith Haring: la sida i la Nova York dels 80

El seu alegre i particular repertori d’imatges i símbols, amb les seves gruixudes línies negres i colors vibrants, es reconeix de seguida: qui no ha vist mai els seus gossos ballant, els seus nens radiants o les seves característiques figures de pal?

Avui dia els personatges de Haring segueixen vius arreu del món, impresos a roba, sabatilles d’esport, tasses, joguines, pòsters i tot tipus d’objectes. Potser avui més que mai perquè la càrrega social i política present a l’art de Keith Haring ressona a la perfecció amb el zeitgeist i amb moviments amb tanta difusió com #BlackLivesMatter i #MeToo. Això explica la gran quantitat de projectes de moda, exposicions i llibres dedicats a l’artista, així com la recent biografia escrita pel seu bon amic Simon Doonan, pioner en l’àmbit de la moda britànica. Hem parlat amb Doonan sobre els seus records dels èpics anys 80 a Nova York, l’època en què va florir l'art de Keith Haring, i de la rellevància que té la seva figura encara ara.

Nascut el 1958 a Reading, un poblet de Pennsilvània, Keith Haring va anar a viure a Nova York el 1978, als 20 anys, per tal d'estudiar a l’Escola d'Arts Visuals de la ciutat. Aleshores, l'escena artística underground ja estava en plena efervescència i l’East Village, amb els seus lloguers econòmics i el seu veïnat multicultural i sexualment alliberat, era tot un caldo de cultiu on s’hi barrejaven art, activisme, moda, hip-hop, grafits i videojocs.

El jove artista va connectar amb l’energia electritzant del moment: inspirat per la cultura alternativa i amb la ferma decisió de fer l’art accessible a tothom, Haring es van endinsar immediatament en la cultura del grafit de la ciutat i va fer del carrer el seu marc d’expressió. Des de les estacions de metro fins les parets dels edificis de Manhattan i més enllà, les emblemàtiques i caricaturesques figures de l’artista aviat van esdevenir familiars per als amants de l’art i per als vianants en general. En aquesta època Haring va començar a freqüentar clubs nocturns i espais de creació artística, on va conèixer Doonan i va freqüentar una nova generació d'artistes joves i trencadors, com ara Jean-Michel Basquiat, Kenny Scharf o Futura 2000.

Simon Doonan: «Nova York va ser fonamental per a Haring. Si eres creatiu, gai, curiós i inquiet, marxaves del teu poble o ciutat natal. No en quedava una altra. Pensa que aleshores no hi havia xarxes socials, ni iPhone, ni internet. Havies de marxar de veritat. I el fet que no existís cap xarxa social va fer que marxar de casa fos quelcom màgic per a ell. Si te n’anaves, ho feies de veritat i podies reinventar-te. Ningú no et vigilava; ningú no podia recuperar els teus tuits per retreure’t res; ningú no et gravava si feies quelcom esbojarrat. La llibertat era absoluta. Només calia superar les barreres geogràfiques. Els gais, els artistes, les persones creatives i no convencionals, els inadaptats, tots en vam treure profit i vam pujar al Greyhound, el bus que et duia a qualsevol lloc del país».

Així doncs, Nova York era el lloc perfecte perquè Haring prosperés. Però també l’època, la dècada dels 80, va ser el teló de fons que va contribuir a que Haring alcés el vol com a artista, activista i rebel. En aquells anys tot va confluir com mai abans.

«A la dècada dels setanta, l'art es va mantenir allunyat de la moda; es considerava que la moda era efímera i que tenia un efecte corrosiu sobre l'art, que el devaluava. Però aleshores van arribar els anys vuitanta, just després de l’eclosió del moviment punk, que havia alliberat tothom. Ja no hi havia regles. Tot s’hi valia. Artistes com Stephen Sprouse van començar a incorporar grafits a la roba. Quan la gent parla malament dels 80 dient que eren cursis i xarons, no té en compte la màgia d'aquella dècada. S’ha de veure com una explosió postpunk: gent com Keith Haring va treure profit d’aquest nou món on totes les idees preconcebudes se n’anaven en orris. Era el moment de reinventar el paisatge.»

En aquella època, Haring gaudia tant com pintava. Durant el dia, agafava el metro i empastifava amb els seus dibuixos de guix tot el que trobava, des de voreres fins a pals de telefonia; de nit, en canvi, anava sovint a saunes gais, al famós club de sexe sadomasoquista The Anvil o a locals underground llegendaris del centre de la ciutat, com el Mudd Club i el Club 57. Tot dos es van fundar com a reacció a l’ostentosa discoteca Studio 54, famosa per les seves màquines de fum, els seus canons de confeti i per la clientela VIP que la freqüentava. El Mudd Club i el Club 57 eren una antítesis del glamur en ple centre de la ciutat i van esdevenir la llar de la contracultura i el punt de trobada d’artistes com Haring, Basquiat o Kenny Scharf, entre d’altres.

Aquests nous creadors van construir un món propi amb el teló de fons d’una Nova York en fallida, on la recessió feia estralls i les galeries i l'escena oficial eren pràcticament inaccessibles per als joves artistes. Van crear les seves pròpies galeries i clubs, tot desafiant l’art i les idees expressades als museus de l’uptown i a les galeries del SOHO. Haring, convertit en un dels líders d’aquesta avantguarda, va tenir la brillant idea de convertir una sala de la quarta planta del Mudd Club en galeria nocturna i va aprofitar el Club 57 per organitzar-hi exposicions d’art espontànies, com la «Primera Exposició Anual d’Art Eròtic i Pornogràfic en Grup», que va esdevenir un espai on s’alternaven el feminisme punk, el cabaret masculí, les actuacions de drag-queens i les performances. Kenny Scharf recorda anys després: «Al Club 57 les drogues i la promiscuïtat eren el pa de cada dia: era com una gran orgia en família. De vegades mirava al voltant i deia: "Déu meu! He tingut relacions sexuals amb totes les persones que hi ha en aquesta sala! Era l'esperit de l’època, la sida encara no havia arribat».

En aquesta època, el nom «Keith» ja era en boca de tothom. La seva fama creixia, però el món de l'art tradicional era escèptic; l'acusaven de fer art «light» perquè el seu era un art públic i efímer; dibuixava a qualsevol lloc i li donava a qualsevol que el volgués. A ell, però, no semblava molestar-lo. D'esperit rebel, s’oposava a l’elitista món de les belles arts, el qual considerava una institució discriminatòria.

«Keith creia que l’art era ridícul. Pensava que estava captiu a les galeries, que era elitista i sovint fosc; acusava els artistes de mirar de ser incomprensibles per tal que la seva obra semblés més esotèrica. Ell, en canvi, s’entestava a fer un art per al poble. Pensava que el públic en general no rebia l’art que mereixia. Tot i tenir idees molt sofisticades, en realitat es comunicava amb la gent de manera directa. El seu objectiu sempre va ser fer l'art accessible; es preocupava més de conscienciar que no pas de treure’n profit.»

Com el seu mentor, Andy Warhol, Haring era definitivament «pop». Tanmateix, tenia una consciència social molt més forta i ètica, i també un esperit més generós que Warhol. Haring volia que la gent contemplés i es comprometés amb el seu art: era molt desprès, sensible i inclusiu. Gran part de la seva obra era una mena de propaganda de la compassió.

«Crec que es va fer activista pel seu idealisme i altruisme. El seu era un activisme subtil. Era sensible a la injustícia, però no predicava ni anava bramant pel carrer. Era molt pràctic. Es va adonar del poder que tenia l'art de parlar amb la gent i fer-la conscient. És interessant veure que totes les causes activistes a què es dedicava li eren fins a cert punt properes. Va tenir un assistent que es va fer addicte al crac, així que va pensar: "Què hi podria fer? No puc tractar la gent perquè superi l'addicció, però puc fer-ne un mural”. I així va néixer el famós mural “Crack Is Wack” (El crac és una merda) del centre de Manhattan. Keith també estava interessat en la diversitat, ja que tenia un grup d'amics molt divers; festejava amb nois llatins o negres, per la qual cosa era conscient de temes com el racisme. I un cop més va pensar: “Ja sé què puc fer-hi: soc en Keith Haring, puc fer mil cartells que diguin ‘Free South Africa’". I així ho va fer, i els va signar i els va regalar a la gent durant una gran manifestació a Central Park. La sida el va afectar molt directament, ja que era gai i tota la comunitat gai es va veure afectada per aquesta malaltia espantosa. Els seus cartells de “Sexe Segur” encara ara es fan servir. Són meravellosos, molt divertits. En una ocasió, la Yoko Ono va comparar en Keith amb Andy Warhol; d’aquest darrer va dir que agafava coses senzilles i quotidianes, com les llaunes de sopa, i les feia misterioses i complexes, tot convertint-les en quelcom important. Warhol conferia grandiositat als objectes quotidians. Keith Haring, observava Ono, feia just el contrari. Haring agafava temes de la transcendència de la sida, l'addició a les drogues o el racisme i, d’alguna manera, aconseguia fer-los suportables; quelcom que podies trobar-te de cara sense recular. Els afegia un toc d’humor. Sempre hi ha humor a tot el seu activisme, cosa que el fa encara més potent, combinat amb una increïble serietat. Si ho penses, és molt intel·ligent.»

Pel que fa a combinar l’humor amb la serietat, es podria afirmar que Banksy seria l’equivalent modern de Haring. Ara bé, Keith Haring no volia l’anonimat; adorava ser el centre d’atenció i volia que tothom sabés qui era. Anava a clubs i inauguracions, i organitzava festes.

«En aquella època, es va fer molt amic de la Madonna. En gran part, ella era l’equivalent musical de Haring; li encantava ser una estrella “pop art”, per dir-ho d’alguna manera. Tenia cançons interessants, en les quals parlava de la vida quotidiana —“Papa Don't Preach”, per exemple, tracta d’una noia soltera que es queda embarassada— i era popular perquè parlava directament a la gent sobre la realitat, com també ho feia Haring. Tots dos parlaven molt d’art i sobre el respecte que certs cercles crítics els negaven. Haring va voler treballar amb tots els personatges d'aquella època que considerava interessants. Va fer tots aquells projectes amb la Grace Jones, pintant el seu cos, treballant en els seus vídeos... coses increïbles. Jones era absolutament original, era única. La seva androgínia, la seva natura escultural... És difícil pensar en algú més impressionant en aquell món. Keith l’apreciava molt.»

Mentrestant, van arribar nous col·leccionistes que van injectar diners en un mercat fins aleshores condemnat. A l’East Village van sorgir tota una sèrie de noves galeries i el món de l’art va començar a parar atenció a Haring. Van començar a obrir-se els talonaris i es va disparar l'atenció dels mitjans de comunicació. Haring estava encantat, però la seva va ser una victòria agredolça. La plaga de la sida estava en plena efervescència i va afectar Nova York amb molta força i celeritat. Haring va ser diagnosticat amb VIH el 1987, als 29 anys. Per a ell va ser un cop devastador, però va optar per afrontar la malaltia i va començar a pintar més que mai. El seu treball es va omplir de pintures que representaven actes sexuals i dibuixos de línies fàl·liques, que va utilitzar per cridar l’atenció i conscienciar sobre la malaltia. Finalment, Haring va morir a causa de complicacions relacionades amb la sida el 1990, a l'edat de 31 anys, deixant enrere un gran llegat. El 1989 va dir-li orgullosament al seu biògraf: «Les obres que he creat quedaran per sempre més. Hi ha milers de persones reals, no només museus i comissaris, a les quals la meva feina els ha arribat, els ha servit de lliçó i inspiració. La meva obra perdurà molt de temps quan jo ja no hi sigui».

«I tenia tota la raó. Els adolescents d'ara descobreixen la seva obra i els sembla totalment actual. La veuen per primera vegada i senten que els parla directament. Diuen: “De veritat va morir el 1990?” Això és perquè la seva obra és encara molt moderna i s’inspira en el moment. Ara tenim les xarxes socials per mostrar les nostres obres, però aleshores l’art era molt lliure. Si Keith encara fos viu, segur que estaria a Tik Tok. És perfecte per a Tik Tok; en 20 segons faria un quadre. Si ho penses, és molt trist que s’ho hagi perdut: Hauria agafat tots aquests nous mitjans, els hauria fet interessants i hauria desafiat la gent a trobar noves maneres d’utilitzar-los. Estaria a totes les xarxes socials. Hi seria addicte i ho faria molt bé.»

Tot i que va morir el 1990, en molts sentits Keith Haring és encara viu. Veiem samarretes de Haring, sabates de Haring, cadires de Haring, barrets, naips, clauers… La seva obra està per tot arreu, és alegre i es reconeix immediatament, com grafits o petits recordatoris amb la frase «Keith Haring va ser aquí!». A més, des de la seva mort, la seva fundació ha donat suport a centenars de projectes juvenils, comunitaris, artístics, LGBT o de sexe segur, i a organitzacions com Planned Parenthood, iniciatives finançades en gran part pels ingressos obtinguts de la venda d’articles de Haring.

«La clau de la seva obra i del seu èxit és l’empatia. No es pot ser tan comunicatiu sense ser empàtic. Quan Keith dibuixava símbols al metro, sabia el que atrauria l’atenció de la gent: bebès, plats voladors, homes amb forats a l'estómac... S’hi ha de tenir una certa empatia. Va ser una persona empàtica i per això el seu art encara perdura i la gent l’aprecia i en gaudeix tant.»