Guillermo Lorca

Tot és cor i ànima, així és com crea Lorca. Omple les seves extenses teles de pinzellades brusques, que arrosseguen l'espectador cap als pous més profunds de la seva ànima. Són peces teatrals en dues dimensions, veritables òperes pintades («Adoro l’òpera! Vaig créixer escoltant Puccini!», confessa) amb què representa el costat més fosc de la psicologia humana. Les tragèdies del realisme més punyent conviuen amb floritures barroques. No sorprèn, doncs, que aquestes obres somoguin l'espectador, que el deixin bocabadat, que l’esclafin i tot. I això és precisament el que Lorca pretén: «Crec que hi ha un racó a la ment, un racó comú a tothom, que ens permet enllaçar amb les nostres emocions més profundes. El meu propòsit és trobar-lo i commoure’l servint-me del simbolisme i el poder espiritual que imprimeixo en les meves pintures.

Vull entrar en la ment de la gent, trobar-hi aquest racó». Un racó que probablement Lorca va descobrir quan, amb tan sols vuit anys, va descobrir l'art de Rembrandt, Caravaggio o Edvard Munch en un llibre de la biblioteca de la seva mare. Aquests pintors causarien una profunda i duradora impressió en el petit Guillermo, i afaiçonarien el futur artista que tenia dins. L'acadèmia d'art de Santiago, en canvi, l’impressionaria molt menys. «Diguem que ells i jo teníem una visió de l'art molt diferent.» Al cap d'un any, el jove pintor ja n’havia tingut prou de la universitat. A la recerca d'un enfocament que encaixés amb el que sentia propi, va canviar l’Amèrica Llatina pel nord d’Europa i se’n va anar a aprendre amb el pintor noruec Odd Nerdrum. Fou aquest qui introduiria Lorca en la faceta espiritual de l'art. «En uns mesos amb ell vaig aprendre més que tots els anys anteriors junts. A més de moltes tècniques noves, em va ensenyar la que probablement sigui la lliçó més valuosa de totes: com una pintura podia atrapar “l’ànima” i “l’esperit”.»

Lorca creu que les seves obres estan impregnades de la seva personalitat. «Són una mena de diari simbòlic, un viatge a través de les sensacions inconscients que han estat presents al llarg de la meva vida. Cada criatura de la meva obra representa un discurs subconscient. La nena és una part cabdal i molt bonica de l’interior que cal cuidar. N’és l'esperit principal.» L’espectador atent s’haurà adonat que les nenes de les obres de Lorca sovint són de cabells roses o blaus; és un homenatge al món de l'anime, una de les primeres fonts estètiques d'inspiració per a l’artista. «La nena —continua Lorca— simbolitza un alter ego que vaig perdre en la meva joventut, però que estic segur que hi és encara.

Tanmateix, és només un aspecte de mi: tot ésser humà conté diversos esperits que constantment s’enfronten entre ells. Així és com la nena interactua amb forces inconscients de tota mena, algunes violentes, d’altres inquietants, d’altres tendres.» És aquesta interacció allò que l'espectador registra com a font de tensió o d’inquietud, perquè, en les obres de Lorca, el conflicte i el perill hi són sempre presents. I tot i així, afirma, «La nena és l'esperit més poderós de tots. És l'ànima de la pintura. Si et mires l’obra de prop, veuràs que es manté allí, victoriosa. Res no li pot fer mal, ni el monstre que ocupa el mateix llit. Pera a mi, la nena és un símbol positiu, transmet el missatge que a cada tragèdia hi ha també bellesa i que, fins i tot davant del perill, hi ha esperança».

A Lorca, el treball amb la seva obra li proporciona aquesta mateixa esperança que pretén transmetre als demés. «La covid ha canviat la meva manera de veure el món. Durant un temps, de sobte, em vaig veure incapaç de sentir-me igual d’esperançat. Com tothom, vaig haver d’enfrontar-me als meus temors, a les meves pors més profundes, a la certesa de la pròpia mortalitat. Tenies la mort a la vora, així ho percebia jo.»

Aquestes noves sensacions, com ell mateix relata, es van fer camí en les pintures de Lorca. Algunes de les seves «obres covid» es poden veure al Moco Museum de Barcelona. Per exemple, a The Healer (La guaridora), la primera impressió és que una noia està clavant un ganivet a un goril·la, que crida de patiment. Però Lorca explica que es tracta justament del contrari: «De fet, intenta és salvar-lo… Són aquesta mena de treballs els que utilitzo per tal d’intentar desfer-me de les meves pors».

Des d’una perspectiva filosòfica, «Aquest és el poder de l'art: és capaç de penetrar els nostres sentiments més profunds i, alhora, de regular les nostres emocions. Ens ajuda a conèixer-nos. Crec que l'art és el pinacle de la nostra creativitat com a éssers humans, l'ànima de la societat. Correspon als artistes traduir aquesta ànima en creacions que inspirin i convidin a pensar als qui en frueixen. Tant li fa si utilitzen com a vehicle la pintura, la poesia, el cinema o la música. La societat necessita símbols per expressar-se. Quan algú ens els arrabassa, com fan algunes dictadures, és com fer un pas enrere en la nostra evolució. Necessitem l’art». Lorca ens comparteix una anècdota per il·lustrar aquesta visió. Quan era un jove artista, li va venir al cap la idea de crear unes pintures gegantines, però no tenia la menor idea d’on podria exhibir unes obres d’una escala tan monumental.

Finalment, el lloc foren les parets del metro de Santiago, una solució que va complaure tant a Lorca com als innombrables viatgers que van poder conviure amb aquesta colossal exposició d'art públic. Uns anys després, però, el 2019, Santiago es trobaria al centre de l’esclat popular («en pots dir revolta sense problema») que va viure el país. Les protestes més ferotges van tenir lloc prop de les estacions de metro, de vegades dins i tot. Algunes van acabar cremant fins als fonaments. Però la bona notícia és que algú («No tinc idea de qui va ser») va assegurar-se d’amagar les obres a un lloc segur. On són ara aquestes obres, Lorca ho desconeix. Tampoc no importa: el més important, per a l’artista, no és que algú salvés la seva obra, sinó que, enmig de tot aquell caos, fos conscient de la importància que te l'art per a la societat.

Malgrat que considerés les estacions de metro —abans dels disturbis— un magnífic espai expositiu («Fins i tot la temperatura és semblant a la dels museus, les obres s’hi conserven perfectament!»), Lorca ha insistit sempre en l’important paper dels museus. Per a ell, són els veritables guardians de l'art, els responsables que aquest es mantingui i perduri: «En cert sentit, són com les catedrals: seguiran essent-hi quan jo ja faci molt que no hi sigui i tenen aquesta mateixa qualitat de sacre». Per a Lorca, el significat d’un objecte varia en funció del context i l'espai on s'exhibeix; en el cas dels museus, explica, aquests afegeixen una capa als objectes que exposen, una capa que pot arribar a resultar aclaparadora.

I això fa justament l’art de Lorca: aclapara. No tria en va les dimensions que tenen moltes de les seves obres: «Quan pinto personatges a aquesta escala, més grans que a la vida real, no només n’altero la proporció, sinó també la relació entre el personatge representat i la persona que el contempla. Es crea així un sentiment totalment diferent: la inquietud s’incrementa, l'amenaça es torna més realista, la bellesa resulta més bella i l'efecte emotiu esdevé més intens». És d’aquesta manera com Lorca i les enormes òperes que crea penetren en la ment de l’espectador, on romandran com qui no vol la cosa durant molt de temps.